Les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) ofereixen nombrosos avantatges: major accés a la informació, reducció de costos en el sector laboral, major connectivitat entre les persones, etc. Però la digitalització no s'està donant per igual a tot el món i és que, també en això, existeix un desequilibri i rep el nom de bretxa digital.
La bretxa digital es va atribuir en un primer moment al subdesenvolupament i es va percebre com una situació passatgera que desapareixeria amb la popularització de la tecnologia. En canvi, la fractura persisteix hui malgrat la comercialització massiva de dispositius electrònics amb accés a Internet.
Així, podem trobar tres causes principals que fan possible la perpetuació de la bretxa digital:
- Bretxa d'accés. Es refereix a les possibilitats que tenen les persones d'accedir a aquest recurs. Ací entren en joc, entre altres, les diferències socioeconòmiques entre les persones i entre els països, ja que la digitalització requereix d'inversions i infraestructures molt costoses.
- Bretxa d'ús. Fa referència a la falta de competències digitals que impedeix el maneig de la tecnologia.
- Bretxa de qualitat d'ús. A vegades, es posseeixen les competències digitals per a menejar-se en Internet, però no els coneixements per a fer un bon ús de la xarxa i traure-li el major partit possible. Per exemple, quant a l'accés a informació de qualitat.
Quan parlem de bretxa digital, sorgeix el concepte de Societat Xarxa com a referent contextual en el qual aquestes formes de desigualtat prenen sentit. Aquest concepte al·ludeix a aquella societat en la qual les tecnologies, especialment Internet, faciliten la creació, distribució i manipulació de la informació, i en la qual la interacció entre subjectes, empreses i estats a escala global, és essencial en les activitats socials, culturals i econòmiques (Castells, 1997).
Amb això, en tant servei dirigit, directa o indirectament, a satisfer diferents necessitats individuals i/o col·lectives, Internet pot entendre's com un bé, en general, i com un bé social, en particular. La forma d'aquesta mena de béns depén, profundament, de la concepció de “necessitat social”; és a dir, del que una determinada societat considera necessari per al digne desenvolupament de la vida d'una persona, així com per a l'assoliment dels seus objectius vitals.
Sent així, es descarta, lògicament, que Internet siga un bé primari en el sentit de ser necessari per a la subsistència. No obstant això, sí que pot ser entés com un bé de gran importància en un en un context social que, com el de la Societat de la Xarxa, posiciona a les tecnologies digitals com un vehicle bàsic d'interacció social, política i econòmica.
Seguint amb aquest fil, com a societat, hem considerat alguns béns, com per exemple l'educació bàsica i universal, com a béns no opcionals en virtut de l'estreta relació entre ells i el ple desenvolupament d'una persona. La mateixa lògica requeriria, en una Societat Xarxa, que Internet fora concebut com un bé no opcional al que tothom hauria de tenir accés.
En definitiva, la digitalització és, i més ara arrel la pandèmia, un bolcat al món digital dels serveis i activitats diàries que tradicionalment hem realitzat offline. Aquest, no es pot fer a costa de la capacitat d'exercir drets que, en cadascuna de les esferes de la vida social, no es garanteixent. El propi desenvolupament de la Societat Xarxa implica que Internet és, cada vegada més, un bé social no opcional. Cosa diferent és que existisca clara consciència de les amb seqüències d'això, i voluntat d'assumir-les. No fer-ho implica, en última instància, desposseir efectivament als més vulnerables de drets dels quals bona part de la població sí que pot gaudir.
Bibliografía:
CASTELLS, M. (1997), La Era de la Información: la Sociedad Red, Madrid, Alianza Editorial.
